Els documentalistes ens projectem en les vides dels altres. Per fer-ho usem diferents estratègies però sempre acabem furgant en les vides dels altres amb el desig que la intromissió tingui quelcom de terapèutic o de reparador tant per a nosaltres com per als que filmem. La curiositat, el pudor i la voluntat de divulgar formen un triangle els vértexs del qual basculen incansablement.
A mi, el que més m’agrada gravar és l’expectativa. Potser ningú hagi filmat tant bé «l’attesa» com Fellini i els cineastes italians de la segona meitat del segle XX, és cert. Parlo d’una expectativa més domèstica, com per exemple la il·lusió que tots tenim davant d’un viatge. En aquest sentit, fent de càmera de creuers és com més m’he apropat a l’expectativa que atresora tot rostre davant l’inici d’un viatge.
L’èpica de la navegació hi tenia molt a veure, suposo, però la renovació diària d’aquells vots, sobretot en les persones més grans, era admirable. Durant els mesos que vaig fer de càmera de creuers vaig alimentar-me bàsicament d’aquells rostres d’avis desitjosos de nous estímuls. El lema de l’empresa que organitzava els creuers era «hi havia una vegada un somni».
La realitat impactava de tant en tant en aquella bombolla flotant, com quan es va fer un petit homenatge per les 268 víctimes del naufragi de Lampedusa l’11 d’octubre de 2013. Els 300 passatgers d’aquell creuer per la Mediterrània es van concentrar a la coberta del vaixell a les 12 del migdia d’un dia de navegació sense escales, van guardar un minut de silenci, el capellà va llegir unes paraules i un violinista hongarès va interpretar una peça nostàlgica. Unes quantes milles enllà havia tingut lloc la catàstrofe.
Durant el minut de silenci ningú va gosar mirar als ulls de ningú altre. Vaig interpretar aquell moment com una metàfora descarnada de les contradiccions de la nostra societat. Després del record pels refugiats libis ofegats, la coberta es va anar buidant i la música va tornar a sonar pels altaveus.