Ara en puc parlar

Ara en puc parlar

És fascinant el poder creador de la mort: esbotza l’armari que custodia els secrets de tota una vida, destapa sense pressa les capsetes que s’hi amaguen i n’escampa per terra els continguts. Ens agrada autoenganyar-nos, pensar que, per efecte de la mort, sota una nova llum, tots els detalls d’una vida adquiriran seqüencialitat i lògica. Però no. Ben mirat, seria d’un naïvisme escandalós que, per acció del temps, una existència apedaçada, desmanegada i patètica recobrés de sobte vigor i força, fins esdevenir compacta i monolítica. La vida d’algú és el resultat d’eleccions i fracassos, de desencisos i de desitjos inconfessats. No hi ha cap trama misteriosa amagada entre les línies de l’esquela d’un difunt. El temps endolceix els cantons dels mobles, no els fa pas més bonics.

Ara en puc parlar perquè tots són morts. En primer lloc hi hagué una mirada, sempre hi ha una mirada. Una mirada capaç de trasbalsar tota una vida. Una mirada que fou un llamp, la invitació a un univers ignot. O llavors o mai.