«La comunicació ha d’ubicar-se al nucli de les organitzacions, també les turístiques». La meva intervenció al BTM de Lloret de Mar 2020

«La comunicació ha d’ubicar-se al nucli de les organitzacions, també les turístiques». La meva intervenció al BTM de Lloret de Mar 2020

El passat 15 d’octubre vaig tenir l’honor de ser convidat a intervenir en la taula rodona «Nous horitzons en comunicació turística» en el marc de la IIIa edició del Fòrum Business Tourism Market de Lloret de Mar, organitzat per la Fundació Climent Guitart i l’Agència EFE.

Vaig poder compartir amb els assistents a l’auditori i amb totes aquelles persones que ens escoltaven des de les seves cases algunes reflexions sobre la importància estratègica de la comunicació en les organitzacions, i especialment en les organitzacions turístiques.

 

don’t Lie, Observe, spread the “joie de Vivre” and Enhance your alliances

don’t Lie, Observe, spread the “joie de Vivre” and Enhance your alliances

És en moments de màxima fragilitat emocional quan les marques han de mostrar un respecte sepulcral per les seves audiències i evitar comunicar en qualsevol moment, deixant-se arrossegar per la pressió de les xarxes socials. Als entorns digitals, els impactes planetaris en l’agenda global ens fan córrer massa sovint com pollastres sense cap. Per això les marques han de ser curoses i especialment selectives. El silenci perpetu no és el millor aliat, però tampoc la sobreactuació inconscient.

Pel que fa al turisme, és irreal pensar que els mercats es recuperaran de la nit al dia amb una allau de visitants estrangers. També en aquest àmbit les marques consolidades -ja siguin destinacions on agents privats- saben que l’economia es recuperarà de manera concèntrica. Com un nadó que comença a caminar en petites passes i subjectant-se on pot abans d’apretar a córrer, la indústria del turisme es recuperarà per la contribució dels mercats immediats i els veïns més propers. Els mercats nacionals, el turisme de proximitat, sostindrà la indústria durant les primeres setmanes posteriors al “stand by”.

Als països més copejats per la crisi del coronavirus, són multiples les campanyes que s’estan engegant des d’administracions i associacions empresarials per activar el consum, l’oci i el turisme de proximitat un cop la roda torni a girar.

Per a les marques, ara és el moment de cuidar els públics (tant interns com extens) i -si se’m permet ser un pèl naïf- mostrar amor.

L. Don’t Lie. Ciutats com Madrid no han tingut cap dubte a l’hora de presentar-se sense maquillatge ni artificis en la campanya institucional «Juntos nunca hemos perdido. Gracias, Madrid» . Durant els dies de confinament, mostrar les ciutats desertes no és contraproduent; al contrari, revel·la la fortalesa dels seus ciutadans i ciutadanes. No és el moment de mostrar paisatges enlluernadors. Mostrar els territoris naturals i fins a cert punt vulnerables no és una mala estratègia. Al contrari. És una decisió que sens dubte humanitza els destins i instal·la en la consciència dels futurs viatgers la importància de preservar-los.

O. Observe. La monitorització constant de les xarxes socials, les tendències dels mitjans de comunicació i les dinàmiques de les converses globals ens indiquen els estats d’ànim de les societats. Convé estar atent als hashtags i la seva evolució en temps real per saber quin és el millor moment (i el millor mitjà) per comunicar.

V. Joie de Vivre. Celebrem la vida, les petites coses de la vida. La vida serà difícil un cop la roda torni a girar en les respectives economies. No es tracta de despreciar la realitat, però mostrem-nos confiats que el dia a dia ens mostrarà el camí. Des d’alguns àmbits s’estigmatitzarà la indústria del turisme. L’actual crisi canviarà la fesomia de moltes empreses, sens dubte, però el turisme resistirà. El desig de conéixer i experimentar per enriquir-se vitalment continuarà essent una de les principals aspiracions de l’ésser humà.

E. Enhance your alliances. Els engranatges de les organitzacions tornaran a girar gràcies a les petites aportacions dels proveïdors, els clients, els treballadors, els socis… Més que mai el conreu dels “stakeholders” és cabdal per al futur de les organitzacions.

L’amor és un acte de generositat.

I és cert que ara les prioritats de les ciutats i els territoris és mostrar amor cap als seus ciutadans i cuidar les seves estructures productives per minimitzar l’impacte econòmic de l’aturada que ens ve a sobre.

Però no és menys cert que el període de confinament se superarà. Totes les marques aprofiten aquests dies l’”stand by” per mirar-se al mirall i  fer projecció d’escenaris. Les ciutats i els territoris també han de posar-se al dia, definir estratègies i construir relats per instal·lar-se en el “top of mind” dels futurs viatgers. Les crisis només són oportunitats si tenim una mentalitat oberta per assumir els fracassos i un irrefrenable desig d’aprendre i de millorar.

Els festivals de comunicació turística. De punts de trobada a fars

Els festivals de comunicació turística. De punts de trobada a fars

Pel fet de trobar-se en la intersecció de dues indústries -el turisme i la comunicació- concomitants en alguns punts però independents al capdavall, els festivals de comunicació turística han de rastrejar permanentment els terrenys de joc sobre els quals estructuren la seva activitat i fer-ne un diagnòstic el més honest possible.

Radiografiar els stakeholders determinants sembla una tasca natural i imperiosa però, a banda de detectar els actors claus de les indústries, convé reflexionar sobre el paper que es vol ocupar en l’ecosistema, a banda d0identificar els avantatges que la nostra plataforma pot aportar al conjunt dels implicats i actuar en conseqüència.

La fortuna o la dissort de la nostra aproximació al mapa dels stakeholders dependrà en bona mesura de la manera com la nostra identitat serà percebuda per la resta dels actors en joc. I, en aquest sentit, cal assumir que si no s’ha fet una reflexió acurada abans de donar el primer pas, difícilment podrem reorientar la nostra trajectòria un cop iniciat el camí.

Fabricar una identitat ex-novo sol ser un tasca abonada al fracàs. No es pot generar una personalitat del no res. Una identitat sorgeix perquè certs elements que circumden una determinada realitat emergeixen de manera conscient, espontània o accidental fins al punt de dotar aquella realitat d’un element intangible però reconeixible, únic i intransferible.

Ens passa a les persones i passa també a les obres que creem, als projectes que duem a terme. En el cas dels projectes col·lectius, amb múltiples paternitats i maternitats implicades -i per tant, diferents actors i interessos en joc-, la configuració de la personalitat del projecte té el risc de complicar-se exponencialment. I cal no oblidar que la identitat es manifesta sempre en els detalls més petits.

La meva experiència al capdavant del Terres Travel Festival – Films & Creativity, que des del 2017 organitzem a les Terres de l’Ebre (Tarragona, Catalunya, Espanya) m’ha dut a reflexionar sobre els engranatges i les relacions entre les indústries que incideixen en events que es mouen volgudament en la intersecció entre el turisme i la comunicació.

El turisme i la comunicació són dues indústries en fase de transformació radical des dels inicis de la segona dècada del segle XXI per la incidència de la quarta revolució industrial, que es caracteritza per la transformació digital causada pels sistemes intel·ligents, interconnectats i capaços de ser autònoms en la presa de decisions.

He establert una fórmula per subratllar determinats conceptes que em semblen cabdals:

BRAND

Background

Cal en primer lloc visualitzar on s’és i cap a on es vol anar. S’ha d’examinar amb realisme i pragmatisme el mercat des d’on s’opera i les potencialitats que aquest ofereix. En el cas d’un festival dedicat a la comunicació turística, és imperativa una anàlisi realista dels grups d’interessos -els stakeholders– que poden tenir una incidència significativa en el futur del projecte. Un DAFO exhaustiu és sens dubte la millor carta de navegació per no fer-se trampes al solitari.

Reciprocities

Cal explorar constantment les reciprocitats que s’implementen amb els partners que se sumen al projecte. Els organitzadors de festivals de comunicació som a la vegada arquitectes i dissenyadors d’interiors. Cal combinar constantment el treball de relacions públiques amb la visió estratègica.

Awareness

S’ha de tenir en tot moment consciència de les tendències que marquen el dia a dia del mercat on operem i fins i tot anticipar-nos al que serà estàndard en el mercat i en les converses professionals del sector. Cal escoltar, escoltar i escoltar abans de poder fixar camins per on transitar.

Navigate

Cal navegar entre les tensions presents en la indústria i intentar ser útils. S’ha de perdre la por als errors. I fins i tot gaudir-ne. El sentit de l’humor és un gran aliat.

Diligence

És una qüestió de sentit comú. S’ha de ser diligent, responsable, comprensiu i agradable amb totes aquelles persones i estructures que s’atansen al festival tractant de participar-hi o d’entrar-hi en contacte com a col·laboradors o com a espònsors.

De punts de trobada a fars

En l’àmbit dels festivals de comunicació turística, la proactivitat és un element essencial per esdevenir plataformes útils per a les indústries que hi interaccionen.

No hi ha altre camí que esforçar-se per generar marques consistents, confiables, honestes i conscients del paper que ocupen en el mercat on es troben. Totes les marques que ens envolten en la nostra vida diària saben que tenir una visió clara és indispensable per aportar confiança als públics amb què interactuen. Per què no hauria de ser així en el cas dels festivals de comunicació turística?

Sumes i multiplicacions. Sinergies

Sumes i multiplicacions. Sinergies

“Les empreses amb mala comunicació poden sumar, però els costarà multiplicar, i el més normal és que acabin en risc de restar».  

Xavier Marcet “Esquivar la mediocridad”. Cap 5.

Sinergies

El passat mes de març vaig tenir ocasió de compartir una xerrada amb professionals del turisme a la Terra Alta. Els vaig exposar experiències de casos exitosos que revel.len que, en comunicació turística, sumar multiplica.

Alguns dels casos que més m’han impactat en els darrers anys tenen a veure amb la comunicació de destins. Concretament, Islàndia em sembla un exemple immillorable de construcció narrativa. Recordem breument el punt de partida de la campanya “Inspired by Iceland”. La primavera de 2010, l’erupció del volcà Eyjafjallajökull va provocar el tancament de l’espai aeri al nord d’Europa. Conseqüentment es van produir múltiples afectacions per al trànsit de milers de persones arreu del continent. En aquella època, feia un parell d’anys que Islàndia era notícia recurrent als mitjans de comunicació de tot el planeta pel col·lapse dels dos principals bancs comercials del país.

La campanya “Inspired by Iceland” va arrencar l’any 2010, després de l’erupció del volcà Eyjafjallajökull. La seva responsable, Inga Hlín Pálsdottir, la va aixecar en 10 dies. Els agents privats es van adherir a l’impuls institucional per fer ressorgir el país després de les calamitats ambientals i la bancarrota dels bancs principals. Segons Inga Hlín Pálsdóttir:

“En realitat, aquella fou la primera vegada que moltes empreses van unir forces. La campaya [Inspired by Iceland] fou un motiu d’orgull per a ells. El govern havia invertit tants diners -més dels que teníem pensats invertir en un principi- que les empreses també van decidir posar la mateixa quantitat de diners. Se sentien com si aquella fos la seva campanya”

”Inspired by Iceland” va oferir un eslògan i un marc conceptual i narratiu, unes guidelines perquè les empreses que desitgessin adherir-se al corrent comunicatiu tinguessin una carta de navegació.

El vídeo “Ask Gudmundur”, un dels “highlights” de la campanya “Inspired by Iceland”, retratava amb humor la suposada manera de ser dels islandesos al mateix temps que es mostraven alguns dels paisatges enlluernadors del país.

Malgrat que “Ask Gudmundur”  és una producció del 2015, el to humorístic i desacomplexat de l’espot ha acabat influint la manera de representar el país i la seva gent, especialment quan els emissors són els propis islandesos. Les influències poden apreciar-se fins i tot passats els anys, en peces com l’espot promocional de l’hotel Midgard (2018), establiment turístic del sud d’Islàndia. El perfil del viatger que escull Islàndia com a destí turístic sembla haver estat estudiat a la perfecció per l’equip de l’hotel. És un vídeo que ataca no només amb els tòpics locals sinó que juga obertament amb l’estereotip d’un allotjament “típicament” familiar.

Sumes i multiplicacions

La campanya “Inspired by Iceland” demostra que, en campanyes de comunicació de destins, conduir amb llums llargues, és a dir, actuar amb una perspectiva oberta i inclusiva -sense perdre en cap cas l’ambició- és una estratègia encertada.

Aquest patró d’acció no tindria cap altre secret que definir un terreny de joc atractiu i modulable perquè les organitzacions que decideixen voluntàriament pujar-se al carro se sentin partícips d’un projecte col·lectiu i al mateix temps tinguin la llibertat necessària per aportar les capes de significat que legítimament considerin favorables al seu relat de marca.

En la meva experiència al capdavant del Terres Festival, certamen que des del 2017 consagra diverses activitats al voltant de l’audiovisual turístic, he acumulat experiències i aprenentatges que m’han confirmat que aquest és el camí i que, efectivament, sumar multiplica.

Sumar no vol dir acumular, sinó integrar. Obrir espais, eixamplar el propi projecte per acomodar els diferents interessos dels implicats, crear les condicions perquè les organitzacions que decideixen pujar a bord se sentin còmodes i trobin un ecosistema adequat per acomplir els seus objectius comunicatius i de marketing.

Sumar partners. Multiplicar impactes, converses, insights.  No només per aconseguir abast a les xarxes socials mitjançant l’orquestració de campanyes de mitjans compartits sinó per obtenir l’aparició d’oportunitats comunicatives i de marketing en mitjans guanyats, que els propis partners poden espontàniament generar o fins i tot proveir.

Cal construir espais amplis i estimulants perquè cada agent implicat en el projecte pugui tingui la necessitat d’aportar el seu accent a la comunicació de l’event. L’equip organitzador no només ha de proveir als seus partners una carta de navegació contrastada i fiable; ha de construir o facilitar les eines que permetin fer-ho possible: continguts gràfics -des de fotos i infografies fins a vídeos en múltiples formats-, una calendarització raonada i fàcil de seguir, una bateria de hashtatgs i de criteris comunicatius pactats… en definitiva, generar un mínim comú denominador que els partners facin seu amb decisió i voluntat d’eixamplar.

En definitiva, quan es du a terme un projecte que sorgeix de l’empresa privada però que busca la complicitat de múltiples agents, públics i privats, la feina de l’equip organitzador és molt semblant a la d’un estudi que combina arquitectura i interiorisme.

 

Photo by @kellymlacy from Pexels

Imatges de territoris. Conjuntura, intuïció i llarg termini. El cas d’Islàndia.

Imatges de territoris. Conjuntura, intuïció i llarg termini. El cas d’Islàndia.

S’ha comentat amb encert que les principals conseqüències de l’erupció del volcà Eyjafjallajökull la primavera de  2010 -el tancament de l’espai aeri al nord d’Europa i les múltiples afectacions per al trànsit de milers de persones arreu del continent- van posar Islàndia al mapa.

Per a molts amants del senderisme i el turisme natural potser no, però per a milions d’europeus atònits per les imatges de l’erupció volcànica, Islàndia no deixava de ser el país que en plena crisi financera -octubre de 2008- va patir el col·lapse dels principals bancs comercials del país i que va aconseguir salvar l’economia nacional a canvi de deixar-los caure.

Tots dos fets, la crisi financera i l’erupció del volcà Eyjafjallajökull, s’esmenten amb freqüència quan es parla de l’èxit turístic recent d’Islàndia. Per acabar d’emmarcar la notorietat del país nòrdic caldria, amb tot, afegir-hi un tercer element, i precisament no menor: l’èxit de la selecció nacional de futbol, tant a l’Euro 2016 com al Mundial de Rússia de 2018. De fet, el binomi “futbol-identitat nacional” fou explotat d’una manera molt interessant per l’aerolínia nacional islandesa Icelandair en un espot promocional editat en ocasió del Mundial de futbol 2018. L’eslògan escollit no podria haver estat més encertat: “Never stop dreaming”.

El cert és que Islàndia, una illa de poc més de 300.000 persones, aquest 2018 haurà acollit el rècord històric de 2,4 milions de turistes. El secret de l’equació és múltiple, però una cosa està clara: Islàndia ha aprofitat la conjuntura (trasbalsos econòmics, esdeveniments naturals poc previsibles i èxits esportius incontestables) per reivindicar el seu lloc al mapa i reforçar el seu posicionament com a destí de turisme natural.

A nivell institucional, l’operació va arrencar l’any 2010, després de l’erupció del volcà Eyjafjallajökull, amb la campanya “Inspired by Iceland”. La seva responsable, Inga Hlín Pálsdottir, la va aixecar en 10 dies. L’erupció va provocar la cancel·lació de molts vols i reserves, i la indústria turística islandesa, juntament amb les institucions, van haver de reaccionar amb rapidesa per redreçar la situació.

«En realitat, aquella fou la primera vegada que moltes empreses van unir forces. La campaya [Inspired by Iceland] fou un motiu d’orgull per a ells. El govern havia invertit tants diners -més dels que teníem pensats invertir en un principi- que les empreses també van decidir posar la mateixa quantitat de diners. Se sentien com si aquella fos la seva campanya”, explicava Inga Hlín Pálsdóttir.

El cas és que en pocs mesos la crisi bancària i la depreciació de la moneda local -la corona- van propiciar un ràpid creixement del turisme. Si bé l’any 2008 el turisme representava el 10% del PIB d’Islàndia, avui dia ja significa el 40%.

El programa “Inspired by Iceland”

A nivell intern, les derivades de l’augment del turisme són múltiples: des de l’increment de la demanda de vivendes fins a la reestructuració del mercat laboral. Hi ha veus que creuen que la bombolla del turisme islandesa punxarà, però el cert és que la projecció internacional d’Islàndia com a destí turístic ha generat conseqüències en l’actitud dels islandesos envers la seva pròpia representació com a col·lectiu nacional i també afectacions en la manera com la resta de països nòrdics executen les seves campanyes de promoció.

Passats els anys, “Inspired by Iceland” continua sent el paradigma de les campanyes exitoses d’imatge de territori. Per fer-ho possible, des del minut 0 les institucions i les empreses van treballar colze a colze, juntament amb l’aportació decisiva d’agències de publicitat com la britànica The Brooklyn Brothers.

En tot cas, els creadors de la campanya tenen clar que l’èxit no s’hagués produït si no s’hagués donat veu pròpia a les empreses directament implicades en el descens de visites provocat per l’erupció volcànica del 2010.

En paraules d’ Inga Hlín Pálsdóttir, “la comunicació interna era molt important per a nosaltres: permetre a les empreses saber què estava passant. En aquella època, teníem una campanya de màrqueting integrada i explicàvem la mateixa història en diferents canals de tots els països: mitjans de comunicació social, fires comercials, televisió, etc. De vegades creus que necessites missatges diferents per a diferents canals i països, però de fet, no és així”.

Al portal “Creative Brief”, els responsables de la campanya explicaven el procediment emprat:

“La plataforma Inspired by Iceland va adreçar-se fermament al viatger millennial independent, socialment implicat, volàtil  i altament suspicaç enfront la publicitat turística tradicional. Sabíem que aquesta audiència era la més dubtosa, que preferia guiar-se per experiències, nadius digitals, que es refien molt més del que senten pels seus companys per mitjà del “boca-orella” que per allò adquirit a través de qualsevol disciplina de màrqueting. Era clar que la publicitat pagada no funcionaria amb la generació Y. Havíem d’implicar-los d’una manera diferent, que els encoratjés a compartir les seves històries i fer les seves pròpies recomanacions.

Necessitàvem una idea de marca amb suficient poder com per connectar amb el “core target” composat per millennials i desfer la imatge de negativitat que poguessin tenir i convertir-la en un moviment social virtual per si mateixa.  En comptes d’adreçar-se directament als turistes, volíem estimular els islandesos a compartir les seves històries inspiradores amb el món.

Vam crear un exèrcit de fans que difondre notícies i missatges positius a través de Facebook, Twitter i Vimeo. (…) Al final del primer dia, 1,5 milions de persones havien descarregat diferents vídeos del lloc web.

Els resultats (22,5 milions d’històries divulgades arreu del món, una interacció amb més de 60 milions de persones, un ROI de 61:1) premien una campanya audaç i pionera, que combinava la publicitat tradicional amb els mitjans digitals, els mitjans socials i l’activació experiencial. La campanya va obtenir múltiples reconeixements internacionals, inclosos Tres Lleons al festival de publicitat de Cannes.

El vídeo “Ask Gudmundur” , un dels “highlights” de la campanya “Inspired by Iceland”, retratava amb humor la suposada manera de ser dels islandesos al mateix temps que es mostraven alguns dels paisatges enlluernadors del país.

Malgrat que “Ask Gudmundur”  és una producció del 2015, el to humorístic i desacomplexat de l’espot ha acabat influint la manera de representar el país i la seva gent, especialment quan els emissors són els propis islandesos. Les influències poden apreciar-se en peces com l’espot promocional de l’hotel Midgard, establiment turístic del sud d’Islàndia. El perfil del viatger que escull Islàndia com a destí turístic sembla haver estat estudiat a la perfecció per l’equip de l’hotel. És un vídeo que ataca no només amb els tòpics locals sinó que juga obertament amb l’estereotip d’allotjament “típicament” familiar.

En tot cas, la campanya “Inspired by Iceland” no només ha influït la manera de comunicar dels empresaris turístics islandesos, sinó també als seus veïns geogràfics. Podria aventurar-se que el vídeo “Ask Gudmundur” podria haver estat una de les inspiracions d’una interessant campanya de promoció de les Illes Feroe.

La responsabilitat dels creadors i els productors audiovisuals a l’hora d’orientar la imatgeria del turisme sostenible

La responsabilitat dels creadors i els productors audiovisuals a l’hora d’orientar la imatgeria del turisme sostenible

L’any 2017 ha estat declarat per l’ONU com l’Any del Turisme Sostenible. L’efemèride ha servit perquè arreu del món emergeixin iniciatives que menen a reflexionar sobre un concepte que sens dubte és determinant per al manteniment dels nostres paisatges.

Un dels lemes escollits per comunicar les iniciatives al voltant de l’Any del Turisme Sostenible ha estat “Travel. Enjoy. Respect”. L’eslògan em sembla encertat. L’espot que vehicula la campanya té un eix vertebrador, la voluntat de fomentar el respecte per les cultures i els paisatges del planeta.

El vídeo es composa per una primera part elaborada amb fotografies de paisatges d’arreu del món i retrats de persones de diverses comunitats; en una segona part, diferenciada de la primera perquè el so ambient es fa evident, la imatge en moviment pren el relleu com a material preeminent de l’espot. En aquest cas es tracta de perspectives que il·lustren vehicles endinsant-se en paisatges que conviden a l’aventura: una carretera de terra, una travessia per mar -amb un veler i un globus en quadre- i un vehicle circulant per una carretera asfaltada. L’espot clou amb l’eslògan de la campanya i els logotips de les institucions implicades en la seva difusió.

Al llarg de l’espot, que dura poc més d’un minut, un seguit de missatges sobreimpresos aporten reflexions sobre l’esperit que hauria de guiar la conducta del viatger. Aquestes reflexions podrien resumir-se en curiositat per entendre i respecte per acceptar les particularitats dels llocs i les persones que visitem.

En termes generals, no hi ha dubte que el llenguatge audiovisual té una gran responsabilitat en estimular el nostre desig per conéixer indrets. Alguns estudis certifiquen que la difusió de continguts audiovisuals promocionals a través de les xarxes socials té una gran influència en les eleccions finals dels viatgers.

No cal oblidar que les persones retenen un 10% del que llegeixen, un 20% del que escolten i un 80% del que miren. Una dada per a la curiositat. Es calcula que, l’any 2018, més d’un milió de minuts de vídeo es publicaran a Internet. Això significa que l’ésser humà necessitaria 5 milions d’anys per veure tot el contingut que es publicarà cada mes de l’any.

Justament perquè l’audiovisual és un llenguatge determinant per configurar els imaginaris sobre els indrets, és cabdal que els creadors que duem a terme projectes de comunicació turística fem una reflexió sobre la importància del nostre paper.

Massa vegades, els productors ens forcem a assumir els encàrrecs dels nostres clients aportant innovacions tècniques que tal volta no estan totalment justificades ni pel guió ni per l’esperit de l’indret que hem de comunicar. Rere tot plegat  no només hi ha la recerca de l’impacte de l’ull observant, sinó també la necessitat d’acomplir uns objectius de màrqueting.

La tècnica ha permès obtenir punts de vista sorprenents -les vistes des de drones- i efectes visuals sorprenents -els time lapse- per un cost assequible. Sembla que tot val per convertir la peça que estem elaborant en memorable. Perseguir i traslladar la bellesa d’un indret no és dolent, al contrari; se’ns paga per això justament, però cal no caure en la impostura de vendre una imatge irreal dels indrets ni -molt menys- d’alterar els espiar que anem a retratar.

L’equilibri és difícil, però la meva experiència de més de 15 anys produint i realitzant peces audiovisuals per mostrar paisatges naturals i humans m’ha dut a assumir que només hi ha un camí: documentar-se abastament sobre l’indret i experimentar-lo a consciència per després comunicar-lo amb criteri i sensibilitat.

L’objectiu últim del llenguatge audiovisual és el mateix que el de qualsevol art, emocionar. En l’audiovisual turític, a la recerca de l’emoció s’hi afegeix el desig de fomentar la descoberta. Però més que mai cal connectar amb l’essència dels llocs per comunicar amb criteri.

En el lliurament de trofeus de la primera edició del festival d’audiovisual turístic terres Catalunya, celebrat a Tortosa a començaments de juny de 2017, un dels màxims experts en Turisme Sostenible del món, el professor holandès Swen Waterreus, va exposar la necessitat que cada persona sensibilitzada pel desenvolupament sostenible integri aquest concepte en el seu dia a dia de la mateixa manera que, per exemple, pot arribar a integrar els patrons d’una dieta saludable. “Si els assumeixes amb esforç i tenacitat, al final ja no hi has de pensar perquè formen part de tu”.

Què pot fer un productor audiovisual per contribuir a la sostenibilitat d’un espai que ha de documentar? Se m’acudeixen uns quants exemples, com ara comptar amb professionals de la regió dins de l’equip o contractar el càtering a empreses locals i fins i tot assegurar-se que en la seva elaboració s’usen productes de la zona. Tot plegat, eines per contribuir a la producció de films aliniats amb els criteris del desenvolupament sostenible.

Audiovisual i sensibilització, l’esperança perpètua

Audiovisual i sensibilització, l’esperança perpètua

Té raó Rupert Maconick quan assegura a l’article “Why Marketers Need to Invest in Authentic Long-Form Storytelling” que a hores d’ara no hi ha format més popular i eficient a nivell comunicatiu que el documental de temàtica social.

He estat donant voltes a aquest interessant article d’Adweek després de tenir el goig de participar com a membre del jurat en la 6a edició del festival Deauville Green Awards (Deauville, Normandia, 27-28 de juny). De totes les produccions guardonades, dues petites joies em van cridar poderosíssimament l’atenció i em van fer pensar en l’article abans esmentat de Rupert Maconick.

D’una banda, el documental  Climat-guerres-migrations: les liaisons dangereuses, produït per Ushuaïa TV, emmarca una de les principals tragèdies del nostre temps i ho fa des d’una perspectiva orgànica, original per la seva naturalitat. Els plans aeris que inicien el documental, uns vols amb drone a Mogadiscio, són una declaració d’intencions descarnada. Immobles destruïts a la vora de la mar. Tant hi fa que estiguin desmanegats per l’acció del mar o de la guerra. Al llarg del film, la realitzadora, Christine Oberdoff, visita un camp de refugiats al Kurdistan iraquià i parla obertament amb els desplaçats. Els cedeix la paraula. La càmera se situa a l’alçada dels seus ulls. Hi ha una sinceritat honesta en l’aproximació. Cruesa i proximitat. Abisme i cor. Entenem que hi ha un capítol zero en els drames dels desplaçats per la guerra de Síria que no va saltar a l’opinió pública, una crisi climàtica. El canvi climàtic, la sequera, va condemnar els sirians. La guerra els va acabar robant els seus projectes de vida.

No és d’estranyar que Climat-guerres-migrations: les liaisons dangereuses guanyés el Grand Prix del festival. A banda d’aquest petit gran documental, un film corporatiu amb una aproximació molt original m’ha robat el cor. Es titula La bouche C la vie i respon a una problemàtica tristament quotidiana en algunes zones de l’àrea metropolitana de París, on de tant en tant per fer passar la calor se sabotegen les boques d’aigua previstes per extingir incendis. Rodat a Aubervilliers i dirigit per Vincent Lorca, aquest vídeo és el tronc central de la campanya de l’empresa Veolia, que gestiona el servei d’aigua de la regió Île de France.

La columna vertebral del vídeo és un rap composat ad hoc pel raper Youssoupha. L’inici atrapa, amb la figura del jugador de bàsquet de bàsquet Mam Jaiteh emergint sobre un mar de terra i pols que impedeix determinar amb claredat les formes. El rap comença de manera suggerent:“You’re the sunshine, you’re the canicule”. Focalitzat en un grup de nois pre-adolescents del barri, en 20 segons s’ataca la polèmica: “Pas de besoin de faire du quartier une piscine olympique”. No s’escamoteja la imatge que es vol denunciar: una boca d’incendis trencada inundant d’aigua els carrers. Segueixen imatges que il·lustren conseqüències d’aquella acció: una dutxa que deixa de funcionar, flors marcides i un incendi que difícilment es pot extingir sense aigua.

En aquest cas, la conjugació de tots els elements (la banda sonora, el treball d’imatge i la realització) és impecable. Tot i que no és estrictament un documental (és un espot, un videoclip o un vídeo corporatiu?), aquesta peça híbrida, valenta i desacomplexada mostra que la innovació en l’audiovisual està als marges. Tant La bouche C la vie com Climat-guerres-migrations: les liaisons dangereuses demostren que posar el focus en els conflictes socials, ja siguin geopolítics o locals, té el seu impacte (i retorn).

Foto: Fotograma del vídeo «La bouche, c’est la vie» (Vincent Lorca), produït per la productora PRAXIS FILM i l’agència OUICOM per a VEOLIA EAU ILE-DE-FRANCE

Ara en puc parlar

Ara en puc parlar

És fascinant el poder creador de la mort: esbotza l’armari que custodia els secrets de tota una vida, destapa sense pressa les capsetes que s’hi amaguen i n’escampa per terra els continguts. Ens agrada autoenganyar-nos, pensar que, per efecte de la mort, sota una nova llum, tots els detalls d’una vida adquiriran seqüencialitat i lògica. Però no. Ben mirat, seria d’un naïvisme escandalós que, per acció del temps, una existència apedaçada, desmanegada i patètica recobrés de sobte vigor i força, fins esdevenir compacta i monolítica. La vida d’algú és el resultat d’eleccions i fracassos, de desencisos i de desitjos inconfessats. No hi ha cap trama misteriosa amagada entre les línies de l’esquela d’un difunt. El temps endolceix els cantons dels mobles, no els fa pas més bonics.

Ara en puc parlar perquè tots són morts. En primer lloc hi hagué una mirada, sempre hi ha una mirada. Una mirada capaç de trasbalsar tota una vida. Una mirada que fou un llamp, la invitació a un univers ignot. O llavors o mai.

Betlem

Betlem

Betlem fou el meu primer gran projecte inacabat. Era l’any 2001. Havia acabat la carrera feia mesos. Orfe d’horitzons estimulants, cansat de gastar diners improductivament a Barcelona, advertit per mons pares sobre quan pensava posar-me a treballar, vaig creure que l’única opció possible era demanar feina a una productora de Tortosa.  Havia fet l’aposta de tornar a viure al poble per provar de trobar-me. Vaig voler començar de zero. I fou així com vaig passar-me més de 5 anys muntant bàsicament vídeos de casaments. Era l’època daurada dels videògrafs de casaments. L’època de les vint-i-tantes bodes per any. Érem a un dels extrems de la nòria, el moment que la bombolla s’inflava amb nosaltres a dins sense saber-ho. 

Betlem va ser un projecte bàsicament d’aquella època.  Vaig creure que podia convertir en substrat literari el guió d’una pel.lícula que havia inventat per a una assignatura universitària. Que el professor hagués valorat el guió amb una matrícula d’honor no va fer més que alimentar irresponsablement la meva dèria. La ceba em va durar uns deu anys. Quan la lectura d’algun llibre em fascinava, tornava inevitablement a Betlem, rellegia el que tenia escrit fins al moment, apuntava un parell d’idees en un document paral·lel que dibuixava la trama i acumulava notes sobre el to que havia de seguir tot plegat i fins i tot algun dia afegia un parell de frases a l’original. Esporgava incansablement el que tenia escrit, em qüestionava cadascun dels adjectius, regirava la puntuació, mortificava la sintaxi… i indefectiblement abandonava el projecte una setmana després de reprendre’l. La feina a la productora, l’ansietat constant, la consciència dels propis límits… tot plegat em bloquejava i em feia desistir de l’intent. Fins que la idea tornava mesos més tard com si res, amb un èmfasi del tot irresponsable i injustificat.

Amb tot, he d’admetre que tant el context com el marc de Betlem em semblaven prou atractius com per intentar-ho una vegada i una altra. Tot plegat s’inspirava en una experiència autobiogràfica que sempre m’ha agradat recordar. Durant els meus anys de joventut, als estius, més o menys durant els anys d’estudiant universitari, vaig fer de firaire. Dit així sona llastimosament narcisita. Tot i que la feina regalava moments de certa bellesa, canviaré l’òptica de l’assumpte exposant que el que fèiem era bàsicament organitzar festes infantils.

La lògica circular

La lògica circular

L’any 1996, el cineasta iranià Abbas Kiarostami va confessar a un equip de documentalistes francesos que el que s’explica a les pel·lícules no importa que sigui veritat o mentida. “Importa que mentim bé”, defensava. Sobre l’ofici dels cineastes es mostrava clar i rotund: “El nostre art consisteix en mentir de forma creïble” (1). Kiarostami ho explicava al peu d’una carretera en forma de zig-zag que justament havia fet construir per a la primera de les pel·lícules de la seva trilogia de Koker, On és la casa del meu amic? (1987). Aquell camí, que en la ficció conduïa a la barriada de Posteh, en realitat no duia enlloc; es tractava d’un camí construït a propòsit per a la càmera. Escenogràficament, era una delícia. Paisatgísticament, també.

El cas és que aquell camí que en realitat no ho és, ha romast dècades després de consumar-se la trilogia fílmica  de Kiarostami com un lloc de peregrinació. La gent de la zona se’n sent orgullosa i els turistes s’hi fan fotos. “Aparentment, el camí no porta a cap lloc, però porta a algun lloc perquè és un camí sense fi, i aquesta mena de camins porten a molts llocs, almenys per a mi. Moltes autopistes no porten tan lluny com aquest camí”, defensava orgullós Kiarostami.

Avui, el documental sobre l’obra de Kiarostami m’ha tornat a visitar, concretament una seqüència posterior a la de la carretera en forma de zig-zag. Es tracta d’una seqüència breu en què el director  escruta amb la mirada els personatges principals de la seva primera gran pel·lícula, On és la casa del meu amic?. En el documental biogràfic sobre el director, els dos nens que en la ficció interpreten dos companys de pupitre, són ja adults que freguen la vintena. Viuen al mateix poble on es va rodar la pel·lícula de l’any 1987, però durant l’escena del documental expliquen que aviat se n’aniran; prendran camins separats i faran la seva vida. Es pot percebre l’abisme en la mirada del director. Kiarostami va crear un artefacte que va tenir un impacte considerable en les vides dels seus personatges; una dècada després hi torna amb un equip de filmació europeu i no pot aguantar ni 10 segons la mirada dels joves que foren els seus personatges. En la mirada dels nens ja adults hi ha intriga, agraïment però també un cert to recriminatori que, tot i que no s’expressa, l’espectador sensible pot percebre. És el gran pànic de tot cineasta, assumir que el simple fet de col·locar una càmera altera les vides de les persones que retratem.

En documental, les el·lipsis són tal volta més determinants que en qualsevol altra forma narrativa. En cinema, en literatura -en l’art, en general- donem per descomptat que les obres acabades són l’única eina per decodificar el llenguatge d’un autor. Fa temps que poso aquesta premissa en quarentena. Probablement, els projectes inacabats acabin parlant molt més de la vida d’un artista que no pas les obres materialitzades. Els treballs inexistents són molt més que dipòsits d’energia no canalitzada. Ens apropen l’artista als límits de la creació, no només als marges del llenguatge, sinó especialment als límits narratius, econòmics i morals que circumden qualsevol activitat humana. Ens ensenyen que un artista és un individu amb restriccions, limitacions de tota mena, que s’autocensura i que potser fins i tot de vegades és poruc. Definitivament, les obres inacabades són infinitament més valuoses i pertinents per valorar la trajectòria d’un artista que no pas les obres consumades.

Avui em sento motivat per intentar posar ordre a tot plegat. No és que em senti especialment capacitat per fer-ho, però en tinc necessitat. Ara ja toca. Cal desempolsar les obres inacabades i mirar-les cara a cara amb actitud de forense poètic. No es tracta d’acometre un llastimós i inútil intent de fer-les reviure, sinó assumir la realitat. Són projectes que en algun moment o un altre vaig deixar marxar o em van fugir de les mans. Ara, però, voldria conferir-los el llustre que es mereixen. Sento que he de començar a confeccionar les claus perquè els meus fills analitzin les renúncies que va fer en vida el seu pare i n’emetin el judici corresponent.

Fellini solia dir que s’havia inventat una vida per poder contar-la en imatges. “Sono un gran bugiardo”, expressava cofoi ja al final de la seva vida. M’hauria agradat conéixe’l.

(1): LIMOSIN, Jean-Pierre. Abbas Kiarostami, verdades e ilusiones (1994). DVD editat per Intermedio (2007).

(*) Fotografia de Guille Barberà. La Camarga, 2005