Hi havia una vegada… un somni

Hi havia una vegada… un somni

Els documentalistes ens projectem en les vides dels altres. Per fer-ho usem diferents estratègies però sempre acabem furgant en les vides dels altres amb el desig que la intromissió tingui quelcom de terapèutic o de reparador tant per a nosaltres com per als que filmem. La curiositat, el pudor i la voluntat de divulgar formen un triangle els vértexs del qual basculen incansablement.

A mi, el que més m’agrada gravar és l’expectativa. Potser ningú hagi filmat tant bé «l’attesa» com Fellini i els cineastes italians de la segona meitat del segle XX, és cert. Parlo d’una expectativa més domèstica, com per exemple la il·lusió que tots tenim davant d’un viatge. En aquest sentit, fent de càmera de creuers és com més m’he apropat a l’expectativa que atresora tot rostre davant l’inici d’un viatge.

L’èpica de la navegació hi tenia molt a veure, suposo, però la renovació diària d’aquells vots, sobretot en les persones més grans, era admirable. Durant els mesos que vaig fer de càmera de creuers vaig alimentar-me bàsicament d’aquells rostres d’avis desitjosos de nous estímuls. El lema de l’empresa que organitzava els creuers era «hi havia una vegada un somni».

La realitat impactava de tant en tant en aquella bombolla flotant, com quan es va fer un petit homenatge per les 268 víctimes del naufragi de Lampedusa l’11 d’octubre de 2013. Els 300 passatgers d’aquell creuer per la Mediterrània es van concentrar a la coberta del vaixell a les 12 del migdia d’un dia de navegació sense escales, van guardar un minut de silenci, el capellà va llegir unes paraules i un violinista hongarès va interpretar una peça nostàlgica. Unes quantes milles enllà havia tingut lloc la catàstrofe.

Durant el minut de silenci ningú va gosar mirar als ulls de ningú altre. Vaig interpretar aquell moment com una metàfora descarnada de les contradiccions de la nostra societat. Després del record pels refugiats libis ofegats, la coberta es va anar buidant i la música va tornar a sonar pels altaveus.

 

 

 

«Buda, l’illa del Delta»  al «Sala 33″

«Buda, l’illa del Delta» al «Sala 33″

El 24 de gener de 2015 es va emetre una entrevista molt especial, en motiu de l’estrena a Televisió de Catalunya del llargmetratge documental «Buda, l’illa del Delta». Fou un goig compartir reflexions i visions amb el crític de cinema Àlex Gorina, a qui havia conegut anys enrera mentre feia pràctiques a Catalunya Ràdio.

Vegeu l’entrevista

 

10 anys de «La Camarga»

10 anys de «La Camarga»

L’amic Amado Cebolla ​va recordar  a Facebook fa uns dies una efemèride que em va colpir. I és que a principis de setembre de l’any 2005 vam fer un viatge molt entranyable.
“La Camarga” fou el meu primer llargmetratge documental. Recordo amb un cert orgull que per cobrir les despeses del viatge i comprar nous equips vaig demanar el meu primer crèdit (3000€).
Allotjats a una masia de Moulès, a tocar d’Arles, durant 10 dies vam recórrer les grans finques camargueses on pagesos del Delta havien fet cap 40 anys enrera a plantar arròs. Durant el viatge, de Nimes a Salin de Giraud, de Port Sant-Louis a Saintes Maries de la Mer, vam retrobar alguns dels que s’hi van quedar i vam establir vincles amb ebrencs-camarguesos que van esdevenir ràpidament amics nostres.
No oblidaré que “La Camarga” fou la meva primera col·laboració professional amb dos grans amics, Guille Barberà i Jaume Moya, amb qui passats els anys tinc la sort de copilotar Filmsnòmades.
Amb tot, el principal record és per totes aquelles persones que ens van cedir el seu temps per capturar les seves històries. Alguns d’ells ja no hi són. A tots, mai els oblidaré.
Una volta pel Maestrat

Una volta pel Maestrat

El silenci escandalós podria fer pensar que rere la contundència mineral del conjunt no hi ha res. Però, un cop més, les primeres impressions enganyen. I és que el territori comprès entre els barrancs de Valltorta i Gassulla és un dels nuclis més importants de l’art rupestre europeu . Als seus abrics s’hi conserven fins a 96 conjunts pictòrics declarats Patrimoni Mundial de la Unesco.

L’arquer que presideix el Museu de la Valltorta -localitzat en un abric a la cova de Cavalls- és el principal reclam d’un centre cultural que, des de l’any 1994, malda per consevar i divulgar l’art rupestre del País Valencià. El museu és també el punt de sortida de les visites guiades que, travessant bancals d’ametllers i oliveres, s’atansa a l’esmentada cova.

Sigui com sigui, a un quilòmetre del museu, aquest cop al bell mig d’una rotonda i ennoblint l’entrada a la vil·la de Tírig, l’arquer de la Valltorta recorda amb suficiència que aquest és un territori de ramats i de caçadors.

Impressions de Besalú

Impressions de Besalú

Té la fesomia de pedra preciosa delicada, uniforme i amb mil arestes i perfils. La seva melodia és complexa i diàfana alhora, de mil colors i profunditats. Sota un tel de boira benigna, podria ben bé ser l’estació de destí en un somni d’hivern, a les escorrialles d’una nit tèrbola i atribolada.

En els dies assolellats Besalú apareix d’una peça. Amb tot, malgrat l’aparença de relat regular i fins a cert punt previsible, aquesta “ciutat fortificada” és polifònica i picardiosament digressiva. Com el garbuix incomprensible de rocs que puntuen el llit del riu Fluvià, o com la fenomenal acumulació de pedres que subjecten les cases més antigues del poble, Besalú és fruit de successives capes d’història…

http://terresmagazine.com/revista/18/5/Besalú.-Joia-Medieval/ca

Càmera de creuers

Càmera de creuers

L’any 2008 vaig iniciar la meva trajectòria com a càmera de creuers. Foren 3 creuers inoblidables per la costa noruega, entre els mesos de maig i juliol. Vaig tenir el goig de repetir l’experiència durant els dos anys següents, amb escales inoblidables al Caire, Rodes, Roma, Siracusa, Livorno o l’illa d’Elba.

L’any 2010 vaig deixar l’activitat, però l’estiu de 2013 se’m va proposar assumir la gestió del servei de vídeo de TAAJ Croisières. Fou així com vaig reprendre l’activitat que havia hagut d’abandonar anys abans. Fins a l’estiu de 2014 vaig poder gaudir d’una experiència intensa i inoblidable.

 

Notes al voltant de «La grande bellezza»

Notes al voltant de «La grande bellezza»

Com un regal inesperat, així vaig rebre «La grande bellezza». I la pel·lícula va complir llargament les expectatives. Em va semblar genial en tots els aspectes. El retrat d’una societat decadent, envoltada de sumptuositat, és àcid i impassible. Per als amants de la Roma felliniana, Toni Servillo ben bé podria ser la continuació del Marcello Rubini interpretat per Mastroianni. Però crec que més enllà dels referents de la Roma felliniana, el protagonista de «La grande bellezza» és una rèplica del Guido de «8 e mezzo».

«La grande bellezza» és un viatge a la Roma post-passoliniana, una ciutat càndida, estrident, despietada i  inaprensible a la vegada. És un fresc ambiciós i carregat de cinefília;  «La Dolce Vita» remasteritzada.

Em quedo amb aquesta confessió de l’inoblidable Jep Gambardella:

«Todo está resguardado bajo la cháchara y el ruido: el silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo, los demacrados e inconstantes destellos de belleza, la decadencia, la desgracia y el hombre miserable».

 

 

Rossellini

Rossellini

«L’art és subjectiu, esdevé objectivitat quan els seus destinataris, després, es deixen embolcallar per ell». Ho va dir ja fa molts anys el gran mestre Roberto Rossellini (1906-1977). Crec que hi ha ben poca a cosa a afegir.

En tot cas, la lliçó que més em commou de Rossellini la vaig extreure d’un llibre que va caure a les meves mans fa bastants anys:

«Credo che quello più sorprendente, quello più straordinario e commovente della vita umana è precisamente che le azioni -gli atti- nobili e gli elementi importanti generano la stessa impressione che gli elementi normali della vita quotidiana.

Per questo motivo, tratto di osservarli tutti nello stesso modo».

 

Viure i contar

Viure i contar

Tinc la fortuna d’haver col·laborat en publicacions de viatges de l’àmbit català i en mitjans escrits de Catalunya.

Ja fa uns quants anys que, llegint «Microcosmos» de Claudio Magris al Cafè Universal de Deltebre, vaig intuir que no devia existir plaer creatiu més gran que poder compartir el teu propi univers, a través de la literatura, amb tot el món.

 

La meva experiència a Esardi

La meva experiència a Esardi

Des del curs 2008/2009 tinc la immensa sort de poder compartir reflexions sobre Llenguatge Audiovisual, Fotografia i Expressions d’Avantguarda de l’Art Contemporani amb els alumnes de l’Escola d’Art d’Amposta. Mai estaré prou agraït per tot el que m’aporten!