El primer cop que vaig reparar en la seva presència fou de matinada. Feia estona que ja devia estar corrent, fent i desfent el circuit de jogging que ocupava tota la coberta interior del barco. Jo, entre badall i badall, intentava segmentar el tràfec de primera hora -el sol eixint, els operaris plegant les gandules, el paisatge dels mercants atansant-se i sortint d’Heràklion, els primers passatgers acudint a contemplar l’entrada a port- per després reconstruir-ho durant el procés de muntatge.
Ell tenia més de 80 anys. Duia un xandall gris i unes ulleres de sol d’aviador que contrastaven elegantment amb el seu consistent pèl blanc. No era un portent físic però sí un home ben treballat. Al llarg de la seva vida, Monsieur Bernard sens dubte s’havia cuidat. Quan el vaig conéixer una mica millor fins i tot me’l vaig imaginar havent fet la guerra. Enlloc com un barco per fabular. Un creuer és un contenidor fabulós d’històries.
Era de Lió i havia treballat a una correduria d’assegurances. La seva dona, Jocelyne, també l’acompanyava en aquell viatge per les illes gregues. Al cap d’un temps vaig saber que tots dos eren clients habituals de l’empresa que organitzava els creuers. Molt poques vegades els creuaves passejant pels ports de destí o fent les excursions proposades. Es passaven la majoria del temps al barco. Això sí, feien totes les activitats programades: la iniciació al txa txa, el taller d’origami, el bingo, el ball de disfresses…
A Monsieur Bernard el vaig trobar corrent a la coberta un bon grapat de matinades. Quan acabava les voltes estipulades, s’eixugava la suor i s’apropava sempre amb la mateixa cantarella: «Ah, le petit catalan…». Mentre jo plegava la càmera i el trípode, parlàvem del temps i de futbol. Només un cop vam aprofundir una mica més. Fou quan va atansar-se al taulell per reservar el DVD de l’últim creuer que vam compartir. La conversa va allargar-se fins a l’hora del sopar. Ell i la seva inseparable Jocelyne havien viscut tota la vida a Lió, havien tingut una filla que no els havia deixat néts, els agradava anar de vacances a Tossa de Mar i no havien tingut, pel que semblava, malalties destacables.
Monsieur Bernard admetia haver tingut sort en la vida. «No crec que la sort sigui per qui se la treballa», fou de les darreres coses que recordo que em digués. Reconec que aquell home em va causar un gran efecte. En senyal de deferència vaig gosar preguntar-li quin era el secret de la seva eterna joventut. Murri, va esclafir a riure. «Mai m’ha fet mandra res», va sentenciar. I va marxar. La seva dona, a qui recordo rossa i amb sabates planes però elegants, l’esperava discretament per acudir al cocktail que el capità del barco oferia al cap d’uns minuts. Mentre plegava els estris de la tarda els vaig veure allunyar-se pel passadís agafats de la mà. La signatura al xec que monsieur Daniel Bernard m’havia lliurat per reservar el DVD era estranyament comprensible, amb un traç segur i fi, lleugerament orientat cap a dalt.