Notes al voltant de «La grande bellezza»

Notes al voltant de «La grande bellezza»

Com un regal inesperat, així vaig rebre «La grande bellezza». I la pel·lícula va complir llargament les expectatives. Em va semblar genial en tots els aspectes. El retrat d’una societat decadent, envoltada de sumptuositat, és àcid i impassible. Per als amants de la Roma felliniana, Toni Servillo ben bé podria ser la continuació del Marcello Rubini interpretat per Mastroianni. Però crec que més enllà dels referents de la Roma felliniana, el protagonista de «La grande bellezza» és una rèplica del Guido de «8 e mezzo».

«La grande bellezza» és un viatge a la Roma post-passoliniana, una ciutat càndida, estrident, despietada i  inaprensible a la vegada. És un fresc ambiciós i carregat de cinefília;  «La Dolce Vita» remasteritzada.

Em quedo amb aquesta confessió de l’inoblidable Jep Gambardella:

«Todo está resguardado bajo la cháchara y el ruido: el silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo, los demacrados e inconstantes destellos de belleza, la decadencia, la desgracia y el hombre miserable».