Betlem fou el meu primer gran projecte inacabat. Era l’any 2001. Havia acabat la carrera feia mesos. Orfe d’horitzons estimulants, cansat de gastar diners improductivament a Barcelona, advertit per mons pares sobre quan pensava posar-me a treballar, vaig creure que l’única opció possible era demanar feina a una productora de Tortosa. Havia fet l’aposta de tornar a viure al poble per provar de trobar-me. Vaig voler començar de zero. I fou així com vaig passar-me més de 5 anys muntant bàsicament vídeos de casaments. Era l’època daurada dels videògrafs de casaments. L’època de les vint-i-tantes bodes per any. Érem a un dels extrems de la nòria, el moment que la bombolla s’inflava amb nosaltres a dins sense saber-ho.
Betlem va ser un projecte bàsicament d’aquella època. Vaig creure que podia convertir en substrat literari el guió d’una pel.lícula que havia inventat per a una assignatura universitària. Que el professor hagués valorat el guió amb una matrícula d’honor no va fer més que alimentar irresponsablement la meva dèria. La ceba em va durar uns deu anys. Quan la lectura d’algun llibre em fascinava, tornava inevitablement a Betlem, rellegia el que tenia escrit fins al moment, apuntava un parell d’idees en un document paral·lel que dibuixava la trama i acumulava notes sobre el to que havia de seguir tot plegat i fins i tot algun dia afegia un parell de frases a l’original. Esporgava incansablement el que tenia escrit, em qüestionava cadascun dels adjectius, regirava la puntuació, mortificava la sintaxi… i indefectiblement abandonava el projecte una setmana després de reprendre’l. La feina a la productora, l’ansietat constant, la consciència dels propis límits… tot plegat em bloquejava i em feia desistir de l’intent. Fins que la idea tornava mesos més tard com si res, amb un èmfasi del tot irresponsable i injustificat.
Amb tot, he d’admetre que tant el context com el marc de Betlem em semblaven prou atractius com per intentar-ho una vegada i una altra. Tot plegat s’inspirava en una experiència autobiogràfica que sempre m’ha agradat recordar. Durant els meus anys de joventut, als estius, més o menys durant els anys d’estudiant universitari, vaig fer de firaire. Dit així sona llastimosament narcisita. Tot i que la feina regalava moments de certa bellesa, canviaré l’òptica de l’assumpte exposant que el que fèiem era bàsicament organitzar festes infantils.