Audiovisual i sensibilització, l’esperança perpètua

Té raó Rupert Maconick quan assegura a l’article “Why Marketers Need to Invest in Authentic Long-Form Storytelling” que a hores d’ara no hi ha format més popular i eficient a nivell comunicatiu que el documental de temàtica social.

He estat donant voltes a aquest interessant article d’Adweek després de tenir el goig de participar com a membre del jurat en la 6a edició del festival Deauville Green Awards (Deauville, Normandia, 27-28 de juny). De totes les produccions guardonades, dues petites joies em van cridar poderosíssimament l’atenció i em van fer pensar en l’article abans esmentat de Rupert Maconick.

D’una banda, el documental  Climat-guerres-migrations: les liaisons dangereuses, produït per Ushuaïa TV, emmarca una de les principals tragèdies del nostre temps i ho fa des d’una perspectiva orgànica, original per la seva naturalitat. Els plans aeris que inicien el documental, uns vols amb drone a Mogadiscio, són una declaració d’intencions descarnada. Immobles destruïts a la vora de la mar. Tant hi fa que estiguin desmanegats per l’acció del mar o de la guerra. Al llarg del film, la realitzadora, Christine Oberdoff, visita un camp de refugiats al Kurdistan iraquià i parla obertament amb els desplaçats. Els cedeix la paraula. La càmera se situa a l’alçada dels seus ulls. Hi ha una sinceritat honesta en l’aproximació. Cruesa i proximitat. Abisme i cor. Entenem que hi ha un capítol zero en els drames dels desplaçats per la guerra de Síria que no va saltar a l’opinió pública, una crisi climàtica. El canvi climàtic, la sequera, va condemnar els sirians. La guerra els va acabar robant els seus projectes de vida.

No és d’estranyar que Climat-guerres-migrations: les liaisons dangereuses guanyés el Grand Prix del festival. A banda d’aquest petit gran documental, un film corporatiu amb una aproximació molt original m’ha robat el cor. Es titula La bouche C la vie i respon a una problemàtica tristament quotidiana en algunes zones de l’àrea metropolitana de París, on de tant en tant per fer passar la calor se sabotegen les boques d’aigua previstes per extingir incendis. Rodat a Aubervilliers i dirigit per Vincent Lorca, aquest vídeo és el tronc central de la campanya de l’empresa Veolia, que gestiona el servei d’aigua de la regió Île de France.

La columna vertebral del vídeo és un rap composat ad hoc pel raper Youssoupha. L’inici atrapa, amb la figura del jugador de bàsquet de bàsquet Mam Jaiteh emergint sobre un mar de terra i pols que impedeix determinar amb claredat les formes. El rap comença de manera suggerent:“You’re the sunshine, you’re the canicule”. Focalitzat en un grup de nois pre-adolescents del barri, en 20 segons s’ataca la polèmica: “Pas de besoin de faire du quartier une piscine olympique”. No s’escamoteja la imatge que es vol denunciar: una boca d’incendis trencada inundant d’aigua els carrers. Segueixen imatges que il·lustren conseqüències d’aquella acció: una dutxa que deixa de funcionar, flors marcides i un incendi que difícilment es pot extingir sense aigua.

En aquest cas, la conjugació de tots els elements (la banda sonora, el treball d’imatge i la realització) és impecable. Tot i que no és estrictament un documental (és un espot, un videoclip o un vídeo corporatiu?), aquesta peça híbrida, valenta i desacomplexada mostra que la innovació en l’audiovisual està als marges. Tant La bouche C la vie com Climat-guerres-migrations: les liaisons dangereuses demostren que posar el focus en els conflictes socials, ja siguin geopolítics o locals, té el seu impacte (i retorn).

Foto: Fotograma del vídeo «La bouche, c’est la vie» (Vincent Lorca), produït per la productora PRAXIS FILM i l’agència OUICOM per a VEOLIA EAU ILE-DE-FRANCE