El silenci escandalós podria fer pensar que rere la contundència mineral del conjunt no hi ha res. Però, un cop més, les primeres impressions enganyen. I és que el territori comprès entre els barrancs de Valltorta i Gassulla és un dels nuclis més importants de l’art rupestre europeu . Als seus abrics s’hi conserven fins a 96 conjunts pictòrics declarats Patrimoni Mundial de la Unesco.
L’arquer que presideix el Museu de la Valltorta -localitzat en un abric a la cova de Cavalls- és el principal reclam d’un centre cultural que, des de l’any 1994, malda per consevar i divulgar l’art rupestre del País Valencià. El museu és també el punt de sortida de les visites guiades que, travessant bancals d’ametllers i oliveres, s’atansa a l’esmentada cova.
Sigui com sigui, a un quilòmetre del museu, aquest cop al bell mig d’una rotonda i ennoblint l’entrada a la vil·la de Tírig, l’arquer de la Valltorta recorda amb suficiència que aquest és un territori de ramats i de caçadors.
Com un regal inesperat, així vaig rebre «La grande bellezza». I la pel·lícula va complir llargament les expectatives. Em va semblar genial en tots els aspectes. El retrat d’una societat decadent, envoltada de sumptuositat, és àcid i impassible. Per als amants de la Roma felliniana, Toni Servillo ben bé podria ser la continuació del Marcello Rubini interpretat per Mastroianni. Però crec que més enllà dels referents de la Roma felliniana, el protagonista de «La grande bellezza» és una rèplica del Guido de «8 e mezzo».
«La grande bellezza» és un viatge a la Roma post-passoliniana, una ciutat càndida, estrident, despietada i inaprensible a la vegada. És un fresc ambiciós i carregat de cinefília; «La Dolce Vita» remasteritzada.
Em quedo amb aquesta confessió de l’inoblidable Jep Gambardella:
«Todo está resguardado bajo la cháchara y el ruido: el silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo, los demacrados e inconstantes destellos de belleza, la decadencia, la desgracia y el hombre miserable».
«L’art és subjectiu, esdevé objectivitat quan els seus destinataris, després, es deixen embolcallar per ell». Ho va dir ja fa molts anys el gran mestre Roberto Rossellini (1906-1977). Crec que hi ha ben poca a cosa a afegir.
En tot cas, la lliçó que més em commou de Rossellini la vaig extreure d’un llibre que va caure a les meves mans fa bastants anys:
«Credo che quello più sorprendente, quello più straordinario e commovente della vita umana è precisamente che le azioni -gli atti- nobili e gli elementi importanti generano la stessa impressione che gli elementi normali della vita quotidiana.
Per questo motivo, tratto di osservarli tutti nello stesso modo».
Tinc la fortuna d’haver col·laborat en publicacions de viatges de l’àmbit català i en mitjans escrits de Catalunya.
Ja fa uns quants anys que, llegint «Microcosmos» de Claudio Magris al Cafè Universal de Deltebre, vaig intuir que no devia existir plaer creatiu més gran que poder compartir el teu propi univers, a través de la literatura, amb tot el món.
Des del curs 2008/2009 tinc la immensa sort de poder compartir reflexions sobre Llenguatge Audiovisual, Fotografia i Expressions d’Avantguarda de l’Art Contemporani amb els alumnes de l’Escola d’Art d’Amposta. Mai estaré prou agraït per tot el que m’aporten!
Només tinc paraules d’agraïment per totes les mostres de suport rebudes després de la meva participació en la primera edició del TEDx Amposta. Una experiència inoblidable.
