És fascinant el poder creador de la mort: esbotza l’armari que custodia els secrets de tota una vida, destapa sense pressa les capsetes que s’hi amaguen i n’escampa per terra els continguts. Ens agrada autoenganyar-nos, pensar que, per efecte de la mort, sota una nova llum, tots els detalls d’una vida adquiriran seqüencialitat i lògica. Però no. Ben mirat, seria d’un naïvisme escandalós que, per acció del temps, una existència apedaçada, desmanegada i patètica recobrés de sobte vigor i força, fins esdevenir compacta i monolítica. La vida d’algú és el resultat d’eleccions i fracassos, de desencisos i de desitjos inconfessats. No hi ha cap trama misteriosa amagada entre les línies de l’esquela d’un difunt. El temps endolceix els cantons dels mobles, no els fa pas més bonics.
Ara en puc parlar perquè tots són morts. En primer lloc hi hagué una mirada, sempre hi ha una mirada. Una mirada capaç de trasbalsar tota una vida. Una mirada que fou un llamp, la invitació a un univers ignot. O llavors o mai.
Betlem fou el meu primer gran projecte inacabat. Era l’any 2001. Havia acabat la carrera feia mesos. Orfe d’horitzons estimulants, cansat de gastar diners improductivament a Barcelona, advertit per mons pares sobre quan pensava posar-me a treballar, vaig creure que l’única opció possible era demanar feina a una productora de Tortosa. Havia fet l’aposta de tornar a viure al poble per provar de trobar-me. Vaig voler començar de zero. I fou així com vaig passar-me més de 5 anys muntant bàsicament vídeos de casaments. Era l’època daurada dels videògrafs de casaments. L’època de les vint-i-tantes bodes per any. Érem a un dels extrems de la nòria, el moment que la bombolla s’inflava amb nosaltres a dins sense saber-ho.
Betlem va ser un projecte bàsicament d’aquella època. Vaig creure que podia convertir en substrat literari el guió d’una pel.lícula que havia inventat per a una assignatura universitària. Que el professor hagués valorat el guió amb una matrícula d’honor no va fer més que alimentar irresponsablement la meva dèria. La ceba em va durar uns deu anys. Quan la lectura d’algun llibre em fascinava, tornava inevitablement a Betlem, rellegia el que tenia escrit fins al moment, apuntava un parell d’idees en un document paral·lel que dibuixava la trama i acumulava notes sobre el to que havia de seguir tot plegat i fins i tot algun dia afegia un parell de frases a l’original. Esporgava incansablement el que tenia escrit, em qüestionava cadascun dels adjectius, regirava la puntuació, mortificava la sintaxi… i indefectiblement abandonava el projecte una setmana després de reprendre’l. La feina a la productora, l’ansietat constant, la consciència dels propis límits… tot plegat em bloquejava i em feia desistir de l’intent. Fins que la idea tornava mesos més tard com si res, amb un èmfasi del tot irresponsable i injustificat.
Amb tot, he d’admetre que tant el context com el marc de Betlem em semblaven prou atractius com per intentar-ho una vegada i una altra. Tot plegat s’inspirava en una experiència autobiogràfica que sempre m’ha agradat recordar. Durant els meus anys de joventut, als estius, més o menys durant els anys d’estudiant universitari, vaig fer de firaire. Dit així sona llastimosament narcisita. Tot i que la feina regalava moments de certa bellesa, canviaré l’òptica de l’assumpte exposant que el que fèiem era bàsicament organitzar festes infantils.
L’any 1996, el cineasta iranià Abbas Kiarostami va confessar a un equip de documentalistes francesos que el que s’explica a les pel·lícules no importa que sigui veritat o mentida. “Importa que mentim bé”, defensava. Sobre l’ofici dels cineastes es mostrava clar i rotund: “El nostre art consisteix en mentir de forma creïble” (1). Kiarostami ho explicava al peu d’una carretera en forma de zig-zag que justament havia fet construir per a la primera de les pel·lícules de la seva trilogia de Koker, On és la casa del meu amic? (1987). Aquell camí, que en la ficció conduïa a la barriada de Posteh, en realitat no duia enlloc; es tractava d’un camí construït a propòsit per a la càmera. Escenogràficament, era una delícia. Paisatgísticament, també.
El cas és que aquell camí que en realitat no ho és, ha romast dècades després de consumar-se la trilogia fílmica de Kiarostami com un lloc de peregrinació. La gent de la zona se’n sent orgullosa i els turistes s’hi fan fotos. “Aparentment, el camí no porta a cap lloc, però porta a algun lloc perquè és un camí sense fi, i aquesta mena de camins porten a molts llocs, almenys per a mi. Moltes autopistes no porten tan lluny com aquest camí”, defensava orgullós Kiarostami.
Avui, el documental sobre l’obra de Kiarostami m’ha tornat a visitar, concretament una seqüència posterior a la de la carretera en forma de zig-zag. Es tracta d’una seqüència breu en què el director escruta amb la mirada els personatges principals de la seva primera gran pel·lícula, On és la casa del meu amic?. En el documental biogràfic sobre el director, els dos nens que en la ficció interpreten dos companys de pupitre, són ja adults que freguen la vintena. Viuen al mateix poble on es va rodar la pel·lícula de l’any 1987, però durant l’escena del documental expliquen que aviat se n’aniran; prendran camins separats i faran la seva vida. Es pot percebre l’abisme en la mirada del director. Kiarostami va crear un artefacte que va tenir un impacte considerable en les vides dels seus personatges; una dècada després hi torna amb un equip de filmació europeu i no pot aguantar ni 10 segons la mirada dels joves que foren els seus personatges. En la mirada dels nens ja adults hi ha intriga, agraïment però també un cert to recriminatori que, tot i que no s’expressa, l’espectador sensible pot percebre. És el gran pànic de tot cineasta, assumir que el simple fet de col·locar una càmera altera les vides de les persones que retratem.
En documental, les el·lipsis són tal volta més determinants que en qualsevol altra forma narrativa. En cinema, en literatura -en l’art, en general- donem per descomptat que les obres acabades són l’única eina per decodificar el llenguatge d’un autor. Fa temps que poso aquesta premissa en quarentena. Probablement, els projectes inacabats acabin parlant molt més de la vida d’un artista que no pas les obres materialitzades. Els treballs inexistents són molt més que dipòsits d’energia no canalitzada. Ens apropen l’artista als límits de la creació, no només als marges del llenguatge, sinó especialment als límits narratius, econòmics i morals que circumden qualsevol activitat humana. Ens ensenyen que un artista és un individu amb restriccions, limitacions de tota mena, que s’autocensura i que potser fins i tot de vegades és poruc. Definitivament, les obres inacabades són infinitament més valuoses i pertinents per valorar la trajectòria d’un artista que no pas les obres consumades.
Avui em sento motivat per intentar posar ordre a tot plegat. No és que em senti especialment capacitat per fer-ho, però en tinc necessitat. Ara ja toca. Cal desempolsar les obres inacabades i mirar-les cara a cara amb actitud de forense poètic. No es tracta d’acometre un llastimós i inútil intent de fer-les reviure, sinó assumir la realitat. Són projectes que en algun moment o un altre vaig deixar marxar o em van fugir de les mans. Ara, però, voldria conferir-los el llustre que es mereixen. Sento que he de començar a confeccionar les claus perquè els meus fills analitzin les renúncies que va fer en vida el seu pare i n’emetin el judici corresponent.
Fellini solia dir que s’havia inventat una vida per poder contar-la en imatges. “Sono un gran bugiardo”, expressava cofoi ja al final de la seva vida. M’hauria agradat conéixe’l.
(1): LIMOSIN, Jean-Pierre. Abbas Kiarostami, verdades e ilusiones (1994). DVD editat per Intermedio (2007).
(*) Fotografia de Guille Barberà. La Camarga, 2005
El primer cop que vaig reparar en la seva presència fou de matinada. Feia estona que ja devia estar corrent, fent i desfent el circuit de jogging que ocupava tota la coberta interior del barco. Jo, entre badall i badall, intentava segmentar el tràfec de primera hora -el sol eixint, els operaris plegant les gandules, el paisatge dels mercants atansant-se i sortint d’Heràklion, els primers passatgers acudint a contemplar l’entrada a port- per després reconstruir-ho durant el procés de muntatge.
Ell tenia més de 80 anys. Duia un xandall gris i unes ulleres de sol d’aviador que contrastaven elegantment amb el seu consistent pèl blanc. No era un portent físic però sí un home ben treballat. Al llarg de la seva vida, Monsieur Bernard sens dubte s’havia cuidat. Quan el vaig conéixer una mica millor fins i tot me’l vaig imaginar havent fet la guerra. Enlloc com un barco per fabular. Un creuer és un contenidor fabulós d’històries.
Era de Lió i havia treballat a una correduria d’assegurances. La seva dona, Jocelyne, també l’acompanyava en aquell viatge per les illes gregues. Al cap d’un temps vaig saber que tots dos eren clients habituals de l’empresa que organitzava els creuers. Molt poques vegades els creuaves passejant pels ports de destí o fent les excursions proposades. Es passaven la majoria del temps al barco. Això sí, feien totes les activitats programades: la iniciació al txa txa, el taller d’origami, el bingo, el ball de disfresses…
A Monsieur Bernard el vaig trobar corrent a la coberta un bon grapat de matinades. Quan acabava les voltes estipulades, s’eixugava la suor i s’apropava sempre amb la mateixa cantarella: «Ah, le petit catalan…». Mentre jo plegava la càmera i el trípode, parlàvem del temps i de futbol. Només un cop vam aprofundir una mica més. Fou quan va atansar-se al taulell per reservar el DVD de l’últim creuer que vam compartir. La conversa va allargar-se fins a l’hora del sopar. Ell i la seva inseparable Jocelyne havien viscut tota la vida a Lió, havien tingut una filla que no els havia deixat néts, els agradava anar de vacances a Tossa de Mar i no havien tingut, pel que semblava, malalties destacables.
Monsieur Bernard admetia haver tingut sort en la vida. «No crec que la sort sigui per qui se la treballa», fou de les darreres coses que recordo que em digués. Reconec que aquell home em va causar un gran efecte. En senyal de deferència vaig gosar preguntar-li quin era el secret de la seva eterna joventut. Murri, va esclafir a riure. «Mai m’ha fet mandra res», va sentenciar. I va marxar. La seva dona, a qui recordo rossa i amb sabates planes però elegants, l’esperava discretament per acudir al cocktail que el capità del barco oferia al cap d’uns minuts. Mentre plegava els estris de la tarda els vaig veure allunyar-se pel passadís agafats de la mà. La signatura al xec que monsieur Daniel Bernard m’havia lliurat per reservar el DVD era estranyament comprensible, amb un traç segur i fi, lleugerament orientat cap a dalt.
Els documentalistes ens projectem en les vides dels altres. Per fer-ho usem diferents estratègies però sempre acabem furgant en les vides dels altres amb el desig que la intromissió tingui quelcom de terapèutic o de reparador tant per a nosaltres com per als que filmem. La curiositat, el pudor i la voluntat de divulgar formen un triangle els vértexs del qual basculen incansablement.
A mi, el que més m’agrada gravar és l’expectativa. Potser ningú hagi filmat tant bé «l’attesa» com Fellini i els cineastes italians de la segona meitat del segle XX, és cert. Parlo d’una expectativa més domèstica, com per exemple la il·lusió que tots tenim davant d’un viatge. En aquest sentit, fent de càmera de creuers és com més m’he apropat a l’expectativa que atresora tot rostre davant l’inici d’un viatge.
L’èpica de la navegació hi tenia molt a veure, suposo, però la renovació diària d’aquells vots, sobretot en les persones més grans, era admirable. Durant els mesos que vaig fer de càmera de creuers vaig alimentar-me bàsicament d’aquells rostres d’avis desitjosos de nous estímuls. El lema de l’empresa que organitzava els creuers era «hi havia una vegada un somni».
La realitat impactava de tant en tant en aquella bombolla flotant, com quan es va fer un petit homenatge per les 268 víctimes del naufragi de Lampedusa l’11 d’octubre de 2013. Els 300 passatgers d’aquell creuer per la Mediterrània es van concentrar a la coberta del vaixell a les 12 del migdia d’un dia de navegació sense escales, van guardar un minut de silenci, el capellà va llegir unes paraules i un violinista hongarès va interpretar una peça nostàlgica. Unes quantes milles enllà havia tingut lloc la catàstrofe.
Durant el minut de silenci ningú va gosar mirar als ulls de ningú altre. Vaig interpretar aquell moment com una metàfora descarnada de les contradiccions de la nostra societat. Després del record pels refugiats libis ofegats, la coberta es va anar buidant i la música va tornar a sonar pels altaveus.
L’amic Amado Cebolla va recordar a Facebook fa uns dies una efemèride que em va colpir. I és que a principis de setembre de l’any 2005 vam fer un viatge molt entranyable.
“La Camarga” fou el meu primer llargmetratge documental. Recordo amb un cert orgull que per cobrir les despeses del viatge i comprar nous equips vaig demanar el meu primer crèdit (3000€).
Allotjats a una masia de Moulès, a tocar d’Arles, durant 10 dies vam recórrer les grans finques camargueses on pagesos del Delta havien fet cap 40 anys enrera a plantar arròs. Durant el viatge, de Nimes a Salin de Giraud, de Port Sant-Louis a Saintes Maries de la Mer, vam retrobar alguns dels que s’hi van quedar i vam establir vincles amb ebrencs-camarguesos que van esdevenir ràpidament amics nostres.
No oblidaré que “La Camarga” fou la meva primera col·laboració professional amb dos grans amics, Guille Barberà i Jaume Moya, amb qui passats els anys tinc la sort de copilotar Filmsnòmades.
Amb tot, el principal record és per totes aquelles persones que ens van cedir el seu temps per capturar les seves històries. Alguns d’ells ja no hi són. A tots, mai els oblidaré.
