És fascinant el poder creador de la mort: esbotza l’armari que custodia els secrets de tota una vida, destapa sense pressa les capsetes que s’hi amaguen i n’escampa per terra els continguts. Ens agrada autoenganyar-nos, pensar que, per efecte de la mort, sota una nova llum, tots els detalls d’una vida adquiriran seqüencialitat i lògica. Però no. Ben mirat, seria d’un naïvisme escandalós que, per acció del temps, una existència apedaçada, desmanegada i patètica recobrés de sobte vigor i força, fins esdevenir compacta i monolítica. La vida d’algú és el resultat d’eleccions i fracassos, de desencisos i de desitjos inconfessats. No hi ha cap trama misteriosa amagada entre les línies de l’esquela d’un difunt. El temps endolceix els cantons dels mobles, no els fa pas més bonics.
Ara en puc parlar perquè tots són morts. En primer lloc hi hagué una mirada, sempre hi ha una mirada. Una mirada capaç de trasbalsar tota una vida. Una mirada que fou un llamp, la invitació a un univers ignot. O llavors o mai.
L’any 1996, el cineasta iranià Abbas Kiarostami va confessar a un equip de documentalistes francesos que el que s’explica a les pel·lícules no importa que sigui veritat o mentida. “Importa que mentim bé”, defensava. Sobre l’ofici dels cineastes es mostrava clar i rotund: “El nostre art consisteix en mentir de forma creïble” (1). Kiarostami ho explicava al peu d’una carretera en forma de zig-zag que justament havia fet construir per a la primera de les pel·lícules de la seva trilogia de Koker, On és la casa del meu amic? (1987). Aquell camí, que en la ficció conduïa a la barriada de Posteh, en realitat no duia enlloc; es tractava d’un camí construït a propòsit per a la càmera. Escenogràficament, era una delícia. Paisatgísticament, també.
El cas és que aquell camí que en realitat no ho és, ha romast dècades després de consumar-se la trilogia fílmica de Kiarostami com un lloc de peregrinació. La gent de la zona se’n sent orgullosa i els turistes s’hi fan fotos. “Aparentment, el camí no porta a cap lloc, però porta a algun lloc perquè és un camí sense fi, i aquesta mena de camins porten a molts llocs, almenys per a mi. Moltes autopistes no porten tan lluny com aquest camí”, defensava orgullós Kiarostami.
Avui, el documental sobre l’obra de Kiarostami m’ha tornat a visitar, concretament una seqüència posterior a la de la carretera en forma de zig-zag. Es tracta d’una seqüència breu en què el director escruta amb la mirada els personatges principals de la seva primera gran pel·lícula, On és la casa del meu amic?. En el documental biogràfic sobre el director, els dos nens que en la ficció interpreten dos companys de pupitre, són ja adults que freguen la vintena. Viuen al mateix poble on es va rodar la pel·lícula de l’any 1987, però durant l’escena del documental expliquen que aviat se n’aniran; prendran camins separats i faran la seva vida. Es pot percebre l’abisme en la mirada del director. Kiarostami va crear un artefacte que va tenir un impacte considerable en les vides dels seus personatges; una dècada després hi torna amb un equip de filmació europeu i no pot aguantar ni 10 segons la mirada dels joves que foren els seus personatges. En la mirada dels nens ja adults hi ha intriga, agraïment però també un cert to recriminatori que, tot i que no s’expressa, l’espectador sensible pot percebre. És el gran pànic de tot cineasta, assumir que el simple fet de col·locar una càmera altera les vides de les persones que retratem.
En documental, les el·lipsis són tal volta més determinants que en qualsevol altra forma narrativa. En cinema, en literatura -en l’art, en general- donem per descomptat que les obres acabades són l’única eina per decodificar el llenguatge d’un autor. Fa temps que poso aquesta premissa en quarentena. Probablement, els projectes inacabats acabin parlant molt més de la vida d’un artista que no pas les obres materialitzades. Els treballs inexistents són molt més que dipòsits d’energia no canalitzada. Ens apropen l’artista als límits de la creació, no només als marges del llenguatge, sinó especialment als límits narratius, econòmics i morals que circumden qualsevol activitat humana. Ens ensenyen que un artista és un individu amb restriccions, limitacions de tota mena, que s’autocensura i que potser fins i tot de vegades és poruc. Definitivament, les obres inacabades són infinitament més valuoses i pertinents per valorar la trajectòria d’un artista que no pas les obres consumades.
Avui em sento motivat per intentar posar ordre a tot plegat. No és que em senti especialment capacitat per fer-ho, però en tinc necessitat. Ara ja toca. Cal desempolsar les obres inacabades i mirar-les cara a cara amb actitud de forense poètic. No es tracta d’acometre un llastimós i inútil intent de fer-les reviure, sinó assumir la realitat. Són projectes que en algun moment o un altre vaig deixar marxar o em van fugir de les mans. Ara, però, voldria conferir-los el llustre que es mereixen. Sento que he de començar a confeccionar les claus perquè els meus fills analitzin les renúncies que va fer en vida el seu pare i n’emetin el judici corresponent.
Fellini solia dir que s’havia inventat una vida per poder contar-la en imatges. “Sono un gran bugiardo”, expressava cofoi ja al final de la seva vida. M’hauria agradat conéixe’l.
(1): LIMOSIN, Jean-Pierre. Abbas Kiarostami, verdades e ilusiones (1994). DVD editat per Intermedio (2007).
(*) Fotografia de Guille Barberà. La Camarga, 2005
El silenci escandalós podria fer pensar que rere la contundència mineral del conjunt no hi ha res. Però, un cop més, les primeres impressions enganyen. I és que el territori comprès entre els barrancs de Valltorta i Gassulla és un dels nuclis més importants de l’art rupestre europeu . Als seus abrics s’hi conserven fins a 96 conjunts pictòrics declarats Patrimoni Mundial de la Unesco.
L’arquer que presideix el Museu de la Valltorta -localitzat en un abric a la cova de Cavalls- és el principal reclam d’un centre cultural que, des de l’any 1994, malda per consevar i divulgar l’art rupestre del País Valencià. El museu és també el punt de sortida de les visites guiades que, travessant bancals d’ametllers i oliveres, s’atansa a l’esmentada cova.
Sigui com sigui, a un quilòmetre del museu, aquest cop al bell mig d’una rotonda i ennoblint l’entrada a la vil·la de Tírig, l’arquer de la Valltorta recorda amb suficiència que aquest és un territori de ramats i de caçadors.
Té la fesomia de pedra preciosa delicada, uniforme i amb mil arestes i perfils. La seva melodia és complexa i diàfana alhora, de mil colors i profunditats. Sota un tel de boira benigna, podria ben bé ser l’estació de destí en un somni d’hivern, a les escorrialles d’una nit tèrbola i atribolada.
En els dies assolellats Besalú apareix d’una peça. Amb tot, malgrat l’aparença de relat regular i fins a cert punt previsible, aquesta “ciutat fortificada” és polifònica i picardiosament digressiva. Com el garbuix incomprensible de rocs que puntuen el llit del riu Fluvià, o com la fenomenal acumulació de pedres que subjecten les cases més antigues del poble, Besalú és fruit de successives capes d’història…
http://terresmagazine.com/revista/18/5/Besalú.-Joia-Medieval/ca
