Monsieur Bernard

El primer cop que vaig reparar en la seva presència fou de matinada. Feia estona que ja devia estar corrent, fent i desfent el circuit de jogging que ocupava tota la coberta interior del barco. Jo, entre badall i badall, intentava segmentar el tràfec de primera hora -el sol eixint, els operaris plegant les gandules, el paisatge dels mercants atansant-se i sortint d’Heràklion, els primers passatgers acudint a contemplar l’entrada a port- per després reconstruir-ho durant el procés de muntatge.

Ell tenia més de 80 anys. Duia un xandall gris i unes ulleres de sol d’aviador que contrastaven elegantment amb el seu consistent pèl blanc. No era un portent físic però sí un home ben treballat. Al llarg de la seva vida, Monsieur Bernard sens dubte s’havia cuidat. Quan el vaig conéixer una mica millor fins i tot me’l vaig imaginar havent fet la guerra. Enlloc com un barco per fabular. Un creuer és un contenidor fabulós d’històries.

Era de Lió i havia treballat a una correduria d’assegurances. La seva dona, Jocelyne, també l’acompanyava en aquell viatge per les illes gregues. Al cap d’un temps vaig saber que tots dos eren clients habituals de l’empresa que organitzava els creuers. Molt poques vegades els creuaves passejant pels ports de destí o fent les excursions proposades. Es passaven la majoria del temps al barco. Això sí, feien totes les activitats programades: la iniciació al txa txa, el taller d’origami, el bingo, el ball de disfresses…

A Monsieur Bernard el vaig trobar corrent a la coberta un bon grapat de matinades. Quan acabava les voltes estipulades, s’eixugava la suor i s’apropava sempre amb la mateixa cantarella: «Ah, le petit catalan…». Mentre jo plegava la càmera i el trípode, parlàvem del temps i de futbol. Només un cop vam aprofundir una mica més. Fou quan va atansar-se al taulell per reservar el DVD de l’últim creuer que vam compartir. La conversa va allargar-se fins a l’hora del sopar. Ell i la seva inseparable Jocelyne havien viscut tota la vida a Lió, havien tingut una filla que no els havia deixat néts, els agradava anar de vacances a Tossa de Mar i no havien tingut, pel que semblava, malalties destacables.

Monsieur Bernard admetia haver tingut sort en la vida. «No crec que la sort sigui per qui se la treballa», fou de les darreres coses que recordo que em digués. Reconec que aquell home em va causar un gran efecte. En senyal de deferència vaig gosar preguntar-li quin era el secret de la seva eterna joventut. Murri, va esclafir a riure. «Mai m’ha fet mandra res», va sentenciar. I va marxar. La seva dona, a qui recordo rossa i amb sabates planes però elegants, l’esperava discretament per acudir al cocktail que el capità del barco oferia al cap d’uns minuts. Mentre plegava els estris de la tarda els vaig veure allunyar-se pel passadís agafats de la mà. La signatura al xec que monsieur Daniel Bernard m’havia lliurat per reservar el DVD era estranyament comprensible, amb un traç segur i fi, lleugerament orientat cap a dalt.

Hi havia una vegada… un somni

Els documentalistes ens projectem en les vides dels altres. Per fer-ho usem diferents estratègies però sempre acabem furgant en les vides dels altres amb el desig que la intromissió tingui quelcom de terapèutic o de reparador tant per a nosaltres com per als que filmem. La curiositat, el pudor i la voluntat de divulgar formen un triangle els vértexs del qual basculen incansablement.

A mi, el que més m’agrada gravar és l’expectativa. Potser ningú hagi filmat tant bé «l’attesa» com Fellini i els cineastes italians de la segona meitat del segle XX, és cert. Parlo d’una expectativa més domèstica, com per exemple la il·lusió que tots tenim davant d’un viatge. En aquest sentit, fent de càmera de creuers és com més m’he apropat a l’expectativa que atresora tot rostre davant l’inici d’un viatge.

L’èpica de la navegació hi tenia molt a veure, suposo, però la renovació diària d’aquells vots, sobretot en les persones més grans, era admirable. Durant els mesos que vaig fer de càmera de creuers vaig alimentar-me bàsicament d’aquells rostres d’avis desitjosos de nous estímuls. El lema de l’empresa que organitzava els creuers era «hi havia una vegada un somni».

La realitat impactava de tant en tant en aquella bombolla flotant, com quan es va fer un petit homenatge per les 268 víctimes del naufragi de Lampedusa l’11 d’octubre de 2013. Els 300 passatgers d’aquell creuer per la Mediterrània es van concentrar a la coberta del vaixell a les 12 del migdia d’un dia de navegació sense escales, van guardar un minut de silenci, el capellà va llegir unes paraules i un violinista hongarès va interpretar una peça nostàlgica. Unes quantes milles enllà havia tingut lloc la catàstrofe.

Durant el minut de silenci ningú va gosar mirar als ulls de ningú altre. Vaig interpretar aquell moment com una metàfora descarnada de les contradiccions de la nostra societat. Després del record pels refugiats libis ofegats, la coberta es va anar buidant i la música va tornar a sonar pels altaveus.

Viure i contar

Tinc la fortuna d’haver col·laborat en publicacions de viatges de l’àmbit català i en mitjans escrits de Catalunya.

Ja fa uns quants anys que, llegint «Microcosmos» de Claudio Magris al Cafè Universal de Deltebre, vaig intuir que no devia existir plaer creatiu més gran que poder compartir el teu propi univers, a través de la literatura, amb tot el món.