El primer cop que vaig reparar en la seva presència fou de matinada. Feia estona que ja devia estar corrent, fent i desfent el circuit de jogging que ocupava tota la coberta interior del barco. Jo, entre badall i badall, intentava segmentar el tràfec de primera hora -el sol eixint, els operaris plegant les gandules, el paisatge dels mercants atansant-se i sortint d’Heràklion, els primers passatgers acudint a contemplar l’entrada a port- per després reconstruir-ho durant el procés de muntatge.
Ell tenia més de 80 anys. Duia un xandall gris i unes ulleres de sol d’aviador que contrastaven elegantment amb el seu consistent pèl blanc. No era un portent físic però sí un home ben treballat. Al llarg de la seva vida, Monsieur Bernard sens dubte s’havia cuidat. Quan el vaig conéixer una mica millor fins i tot me’l vaig imaginar havent fet la guerra. Enlloc com un barco per fabular. Un creuer és un contenidor fabulós d’històries.
Era de Lió i havia treballat a una correduria d’assegurances. La seva dona, Jocelyne, també l’acompanyava en aquell viatge per les illes gregues. Al cap d’un temps vaig saber que tots dos eren clients habituals de l’empresa que organitzava els creuers. Molt poques vegades els creuaves passejant pels ports de destí o fent les excursions proposades. Es passaven la majoria del temps al barco. Això sí, feien totes les activitats programades: la iniciació al txa txa, el taller d’origami, el bingo, el ball de disfresses…
A Monsieur Bernard el vaig trobar corrent a la coberta un bon grapat de matinades. Quan acabava les voltes estipulades, s’eixugava la suor i s’apropava sempre amb la mateixa cantarella: «Ah, le petit catalan…». Mentre jo plegava la càmera i el trípode, parlàvem del temps i de futbol. Només un cop vam aprofundir una mica més. Fou quan va atansar-se al taulell per reservar el DVD de l’últim creuer que vam compartir. La conversa va allargar-se fins a l’hora del sopar. Ell i la seva inseparable Jocelyne havien viscut tota la vida a Lió, havien tingut una filla que no els havia deixat néts, els agradava anar de vacances a Tossa de Mar i no havien tingut, pel que semblava, malalties destacables.
Monsieur Bernard admetia haver tingut sort en la vida. «No crec que la sort sigui per qui se la treballa», fou de les darreres coses que recordo que em digués. Reconec que aquell home em va causar un gran efecte. En senyal de deferència vaig gosar preguntar-li quin era el secret de la seva eterna joventut. Murri, va esclafir a riure. «Mai m’ha fet mandra res», va sentenciar. I va marxar. La seva dona, a qui recordo rossa i amb sabates planes però elegants, l’esperava discretament per acudir al cocktail que el capità del barco oferia al cap d’uns minuts. Mentre plegava els estris de la tarda els vaig veure allunyar-se pel passadís agafats de la mà. La signatura al xec que monsieur Daniel Bernard m’havia lliurat per reservar el DVD era estranyament comprensible, amb un traç segur i fi, lleugerament orientat cap a dalt.
Els documentalistes ens projectem en les vides dels altres. Per fer-ho usem diferents estratègies però sempre acabem furgant en les vides dels altres amb el desig que la intromissió tingui quelcom de terapèutic o de reparador tant per a nosaltres com per als que filmem. La curiositat, el pudor i la voluntat de divulgar formen un triangle els vértexs del qual basculen incansablement.
A mi, el que més m’agrada gravar és l’expectativa. Potser ningú hagi filmat tant bé «l’attesa» com Fellini i els cineastes italians de la segona meitat del segle XX, és cert. Parlo d’una expectativa més domèstica, com per exemple la il·lusió que tots tenim davant d’un viatge. En aquest sentit, fent de càmera de creuers és com més m’he apropat a l’expectativa que atresora tot rostre davant l’inici d’un viatge.
L’èpica de la navegació hi tenia molt a veure, suposo, però la renovació diària d’aquells vots, sobretot en les persones més grans, era admirable. Durant els mesos que vaig fer de càmera de creuers vaig alimentar-me bàsicament d’aquells rostres d’avis desitjosos de nous estímuls. El lema de l’empresa que organitzava els creuers era «hi havia una vegada un somni».
La realitat impactava de tant en tant en aquella bombolla flotant, com quan es va fer un petit homenatge per les 268 víctimes del naufragi de Lampedusa l’11 d’octubre de 2013. Els 300 passatgers d’aquell creuer per la Mediterrània es van concentrar a la coberta del vaixell a les 12 del migdia d’un dia de navegació sense escales, van guardar un minut de silenci, el capellà va llegir unes paraules i un violinista hongarès va interpretar una peça nostàlgica. Unes quantes milles enllà havia tingut lloc la catàstrofe.
Durant el minut de silenci ningú va gosar mirar als ulls de ningú altre. Vaig interpretar aquell moment com una metàfora descarnada de les contradiccions de la nostra societat. Després del record pels refugiats libis ofegats, la coberta es va anar buidant i la música va tornar a sonar pels altaveus.
El 24 de gener de 2015 es va emetre una entrevista molt especial, en motiu de l’estrena a Televisió de Catalunya del llargmetratge documental «Buda, l’illa del Delta». Fou un goig compartir reflexions i visions amb el crític de cinema Àlex Gorina, a qui havia conegut anys enrera mentre feia pràctiques a Catalunya Ràdio.
Vegeu l’entrevista
L’amic Amado Cebolla va recordar a Facebook fa uns dies una efemèride que em va colpir. I és que a principis de setembre de l’any 2005 vam fer un viatge molt entranyable.
“La Camarga” fou el meu primer llargmetratge documental. Recordo amb un cert orgull que per cobrir les despeses del viatge i comprar nous equips vaig demanar el meu primer crèdit (3000€).
Allotjats a una masia de Moulès, a tocar d’Arles, durant 10 dies vam recórrer les grans finques camargueses on pagesos del Delta havien fet cap 40 anys enrera a plantar arròs. Durant el viatge, de Nimes a Salin de Giraud, de Port Sant-Louis a Saintes Maries de la Mer, vam retrobar alguns dels que s’hi van quedar i vam establir vincles amb ebrencs-camarguesos que van esdevenir ràpidament amics nostres.
No oblidaré que “La Camarga” fou la meva primera col·laboració professional amb dos grans amics, Guille Barberà i Jaume Moya, amb qui passats els anys tinc la sort de copilotar Filmsnòmades.
Amb tot, el principal record és per totes aquelles persones que ens van cedir el seu temps per capturar les seves històries. Alguns d’ells ja no hi són. A tots, mai els oblidaré.
El silenci escandalós podria fer pensar que rere la contundència mineral del conjunt no hi ha res. Però, un cop més, les primeres impressions enganyen. I és que el territori comprès entre els barrancs de Valltorta i Gassulla és un dels nuclis més importants de l’art rupestre europeu . Als seus abrics s’hi conserven fins a 96 conjunts pictòrics declarats Patrimoni Mundial de la Unesco.
L’arquer que presideix el Museu de la Valltorta -localitzat en un abric a la cova de Cavalls- és el principal reclam d’un centre cultural que, des de l’any 1994, malda per consevar i divulgar l’art rupestre del País Valencià. El museu és també el punt de sortida de les visites guiades que, travessant bancals d’ametllers i oliveres, s’atansa a l’esmentada cova.
Sigui com sigui, a un quilòmetre del museu, aquest cop al bell mig d’una rotonda i ennoblint l’entrada a la vil·la de Tírig, l’arquer de la Valltorta recorda amb suficiència que aquest és un territori de ramats i de caçadors.
Té la fesomia de pedra preciosa delicada, uniforme i amb mil arestes i perfils. La seva melodia és complexa i diàfana alhora, de mil colors i profunditats. Sota un tel de boira benigna, podria ben bé ser l’estació de destí en un somni d’hivern, a les escorrialles d’una nit tèrbola i atribolada.
En els dies assolellats Besalú apareix d’una peça. Amb tot, malgrat l’aparença de relat regular i fins a cert punt previsible, aquesta “ciutat fortificada” és polifònica i picardiosament digressiva. Com el garbuix incomprensible de rocs que puntuen el llit del riu Fluvià, o com la fenomenal acumulació de pedres que subjecten les cases més antigues del poble, Besalú és fruit de successives capes d’història…
http://terresmagazine.com/revista/18/5/Besalú.-Joia-Medieval/ca
L’any 2008 vaig iniciar la meva trajectòria com a càmera de creuers. Foren 3 creuers inoblidables per la costa noruega, entre els mesos de maig i juliol. Vaig tenir el goig de repetir l’experiència durant els dos anys següents, amb escales inoblidables al Caire, Rodes, Roma, Siracusa, Livorno o l’illa d’Elba.
L’any 2010 vaig deixar l’activitat, però l’estiu de 2013 se’m va proposar assumir la gestió del servei de vídeo de TAAJ Croisières. Fou així com vaig reprendre l’activitat que havia hagut d’abandonar anys abans. Fins a l’estiu de 2014 vaig poder gaudir d’una experiència intensa i inoblidable.
Com un regal inesperat, així vaig rebre «La grande bellezza». I la pel·lícula va complir llargament les expectatives. Em va semblar genial en tots els aspectes. El retrat d’una societat decadent, envoltada de sumptuositat, és àcid i impassible. Per als amants de la Roma felliniana, Toni Servillo ben bé podria ser la continuació del Marcello Rubini interpretat per Mastroianni. Però crec que més enllà dels referents de la Roma felliniana, el protagonista de «La grande bellezza» és una rèplica del Guido de «8 e mezzo».
«La grande bellezza» és un viatge a la Roma post-passoliniana, una ciutat càndida, estrident, despietada i inaprensible a la vegada. És un fresc ambiciós i carregat de cinefília; «La Dolce Vita» remasteritzada.
Em quedo amb aquesta confessió de l’inoblidable Jep Gambardella:
«Todo está resguardado bajo la cháchara y el ruido: el silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo, los demacrados e inconstantes destellos de belleza, la decadencia, la desgracia y el hombre miserable».
«L’art és subjectiu, esdevé objectivitat quan els seus destinataris, després, es deixen embolcallar per ell». Ho va dir ja fa molts anys el gran mestre Roberto Rossellini (1906-1977). Crec que hi ha ben poca a cosa a afegir.
En tot cas, la lliçó que més em commou de Rossellini la vaig extreure d’un llibre que va caure a les meves mans fa bastants anys:
«Credo che quello più sorprendente, quello più straordinario e commovente della vita umana è precisamente che le azioni -gli atti- nobili e gli elementi importanti generano la stessa impressione che gli elementi normali della vita quotidiana.
Per questo motivo, tratto di osservarli tutti nello stesso modo».
Tinc la fortuna d’haver col·laborat en publicacions de viatges de l’àmbit català i en mitjans escrits de Catalunya.
Ja fa uns quants anys que, llegint «Microcosmos» de Claudio Magris al Cafè Universal de Deltebre, vaig intuir que no devia existir plaer creatiu més gran que poder compartir el teu propi univers, a través de la literatura, amb tot el món.
